Embaràs real

Manuela Vellés (Madrid, 1987) i el director i productor Ibon Cormenzana (Bilbao, 1972) viuen a Barcelona i són parella des que van treballar junts a Alegría, tristeza (2018). Durant l’embaràs del seu primer fill, ja van tenir la idea de fer una pel·lícula, però la van aparcar. “Va ser en el segon embaràs que se’ns va encendre la bombeta –recorda–. Vam pensar que teníem una història molt potent i la volíem explicar. Jo em sentia bé amb l’embaràs i ben acompanyada. Vam reprendre el guió, vam saber de moltes històries del nostre mateix entorn i vam voler donar veu a tantes dones silenciades que no gosen compartir el que els ha passat.” Deixa clar que, tot i ser una història de ficció, el del film “és un embaràs real, el director és el pare de la criatura”.

El títol de Culpa al·ludeix al sentiment que tenen sovint les víctimes d’agressions sexuals. Relata la història d’una dona que és violada durant una nit de festa per un amic de la seva parella. Traumatitzada, fuig sola a la muntanya i s’instal·la en una cabana, on descobreix que està embarassada.

Incloure la violació

L’escena de la violació inicial està rodada en un pla seqüència, amb el mòbil de la protagonista. “S’ha de tenir present com vam fer la pel·lícula, perquè ho ha marcat tot –subratlla Manuela Vellés–. L’hem feta totalment fora de la indústria, és molt artesanal, i això ens ha permès fer el que hem volgut, fora de qualsevol convencionalisme social. Per a nosaltres era un experiment, una manera crua d’explicar una cosa que només es pot explicar així.”

La pel·lícula té una vocació oberta de denúncia: “La idea que volem explicar és que això passa sovint. Els abusos i les agressions sexuals passen moltes vegades amb gent propera, del nostre entorn, i en un context de nit, alcohol... I crec que no hi havia altra manera d’explicar-ho que mostrant-ho. Entenc que és una pel·lícula crua i dura de veure, però és que és una realitat molt crua i dura de viure.Com a creadors, entenem que era l’única manera que l’espectador sentís el que sent la víctima.”

El sentiment de culpa de la víctima és molt habitual: “Hem volgut ficar la víctima en una cabana, completament sola, i l’hem feta passar per totes les emocions i sentiments que es viuen. Primer hi ha una barreja de no assumir, no voler veure el que ha passat, i també una recerca d’un espai per digerir el que li ha passat. La culpa apareix en el minut u, la víctima sempre se sent culpable, pensa que ho podria haver evitat, i tot això se li va fent més gros i l’aïlla.” En aquest sentit, fugir a la muntanya l’ajuda: “La connexió amb la natura ens salvarà, no ho hem d’oblidar. La tanquem en una cabana enmig de la muntanya que podria representar el mateix úter de la natura, el recer que li ofereix la mare naturalesa. Era com tornar a l’origen, un lloc i un espai on aquesta persona trobi la pau i la llibertat per viure aquest trauma i dolor amb una mica de calma.”Els exteriors de la pel·lícula s’han rodat a la Molina i Ribes de Freser, en zones que Ibon Cormenzana coneix bé i on té contactes, gràcies a la seva afició a la muntanya. Fa poc més d’un mes va estrenar una altra pel·lícula com a director, La cima, ambientada a l’Himàlaia. Com a productor, va triomfar en els Gaudí i els Goya del 2013 amb Blancaneu.