Opinió Presència

Constant Awashish va ser escollit nou Gran Cap dels atikamekw el setembre passat.  Foto:CNA

La sobirania necessària dels atikamekw

l que més m'agrada en la noció de sobirania és que no té límits demogràfics. Parlo de límits inferiors. Per això existeixen alguns països independents, representats a les Nacions Unides, amb notablement menys de cinquanta mil habitants. I per això no vaig poder evitar sentir un sentiment de satisfacció en llegir que la nació atikamekw havia declarat la seva plena sobirania. Es tracta d'un nació índia de quatre mil cinc-centes persones, situada al Quebec, i que ocupa un territori, el Nitaskinan, una mica més gran que Irlanda. La declaració de sobirania d'aquesta nació no té com a objectiu ser un país independent sinó establir amb el Quebec i el Canadà unes relacions igualitàries, sobretot pel que fa a l'explotació dels recursos naturals. Sí, comparat amb Catalunya, la reivindicació atikamekw podria assemblar-se a la difunta tercera via. El govern del Quebec, com a primer concernit, ha reaccionat amb una certa arrogància a l'anunci d'aquesta declaració de sobirania oblidant, doncs, la màxima bíblica: no facis a altri el que no vols que et facin a tu.

Ara per ara és difícil saber si de debò els atikamekw podran tenir més poder de decisió sobre el propi territori. Un territori que ocupen des de molt abans de l'arribada dels primers europeus a Amèrica. El nom complet d'aquest poble, els que utilitzen per dotar-se de més autoestima, és atikamekw nehirowisiw. Si la primera paraula d'aquest mot significa nostra terra, la segona sembla més complexa i segons les fonts mateixes dels atikamekw, significaria alguna cosa com: ésser viu que s'integra al seu entorn. Tota una declaració d'intencions. Si la llengua, de la família de l'algonquí, no sembla en perill tot i ser parlat per menys de cinc mil persones és perquè aquestes persones formen una societat cohesionada i funcional. I que la llengua oficial –el francès– només serveix a les relacions amb un món exterior i prou llunyà. S'observa el mateix fenomen en illes del Pacífic.

Com sovint en els primeres nacions d'Amèrica, la sobirania ve donada pel fet de viure en un territori. És la terra qui dóna un dret als humans, i això es reflecteix en el text de la Declaració de Sobirania dels atikamekw: “Nitaskinan ha afaiçonat la nostra manera de viure i la nostra llengua; per això ens distingim de les altres Nacions.” Que la sobirania d'un territori vingui donada per la terra és un concepte diferent al concepte català, en el qual la sobirania emana del poble que s'entén ell mateix com a nació, però no deixa de ser necessari respectar-la.


E

23/11/2014

Opinió Presència

Badar, el plaer amenaçat

ntre els plaers mundans que té capacitat d'experimentar l'ésser humà, un dels més gratificants i menys exercitats és badar. En una societat hiperactiva, ràpida i superficial com és la nostra, la capacitat de badar hauria de ser considerada una virtut, una habilitat. Passejar contemplant la realitat que ens envolta sense cap objectiu concret, deixant fer la mirada, l'oïda sense prestar atenció però absorbint de manera inconscient l'entorn, seure en un banc al parc, en una terrassa al carrer, deixant desfilar el món per davant mirant sense veure-hi, absorbint sense empassar, hidratant la ment pels porus de la contemplació indolent i relaxada.

Lamentablement, però, no val a badar. Perquè els badocs del món, entre els quals em compto, estem sotmesos a un altre perill que amenaça la nostra activitat, el nostre gaudi, l'afició més preuada. El mal es diu iBeacons. Resulta que és un sistema d'emissió electrònica que detecta la nostra presència per mitjà del mòbil que portem a la butxaca i ens envia informacions d'interès. Bé, informacions que considera d'interès l'emissor, perquè nosaltres no les hem ni demanades. Exemple. Passeu per davant d'un aparador, desmenjats, amb les mans a l'esquena i aquest sistema de promoció que és tecnològicament on-line però pràcticament on-site, perquè es fa sobre el terreny, t'envia les ofertes que té aquella cadena a l'interior de la botiga, o et fa una descripció de l'article que porta el maniquí de l'altra banda del vidre, indicant talles disponibles, preus, colors i el material de què està fet. Un altre exemple. Entres en un bar, i la marca de ginebra tal t'envia un missatge fent-te saber que el local on acabes de posar els peus té aquella varietat, això si no és que abans, o paral·lelament, o amb posterioritat, el mateix establiment et fa arribar l'arsenal de la licoreria sencer, amb la recomanació, si s'escau, de combinats del dia. Això mateix pot passar al teatre (de fet ja passa: a Temporada Alta, quan entres a veure una obra et fan arribar altres informacions relacionades) al cinema i aneu a saber si algun dia ens asseurem a contemplar la pluja rere els vidres i el servei meteorològic ens farà parpellejar una llumeta a la pantalla del telèfon per fer-nos saber la previsió per a tota la setmana i, de propina, el catàleg complet de la marca de paraigües patrocinadora. En aquest món no podem ni perdre el temps: segur que ens fan arribar l'última moda en rellotges.


E

23/11/2014

Europa - Món

Manifestants a Nantes, ara fa unes setmanes, reclamant que la històrica capital bretona formi part de la regió. Foto:REUTERS

Mirant cap a Catalunya

Tant la llarga campanya del referèndum d'independència d'Escòcia com la intensa mobilització ciutadana que hi ha a Catalunya han contribuït a sacsejar amb força els moviments sobiranistes en diferents regions i nacions sense estat al llarg de l'Europa Occidental. Deixant de banda els casos del País Basc i de Galícia, prou coneguts, estem parlant de moviments de característiques molt diferents, amb bases històriques i socials també molt particulars i amb objectius i aspiracions molt variats, que van des d'aconseguir més competències dels seus respectius estats fins a la plena independència.

23/11/2014

Països Catalans

El president Lluís Companys, dirigint-se als ciutadans els anys trenta.

90 anys del viver de la ràdio

L'emissora degana Ràdio Barcelona aposta pels nous formats d'un mitjà que manté l'ànima tot i internet.

23/11/2014

Sikhs, gent de pau

Agraïts del que Déu els ha donat, els sikhs es consideren gent afortunada. A Catalunya hi ha 12.000 membres d'aquesta religió fundada a l'Índia fa més de 500 anys.

23/11/2014

Opinió Presència

Vent de garbí per conjurar el pànic

rriben a la taula al mateix temps dos llibres pòstums d'una entitat semblant. La transcripció de les copioses anotacions d'unes agendes fins ara inèdites de Josep Pla, corresponents als anys 1956, 1957 i 1964, i el dietari, forçosament breu, terriblement fragmentat, que Maria Mercè Marçal va començar a escriure l'agost de 1996, quan li van diagnosticar el càncer, fins pocs mesos abans de morir, el juliol de 1998. Són una mena de textos que demanen del lector una gran cura, una atenció d'amic o confident comprensiu amb la brevetat, les el·lipsis, la repetició, respectuós amb la banalitat del que s'hi diu i més encara amb l'enormitat de tot el que s'hi calla. Però alhora són dos llibres d'una textura molt diferent, fins i tot per fora: una edició de tapa dura amb sobrecoberta per a Pla, rústega amb solapes per a Marçal. Posades de costat, fan ben visible la jerarquia del cànon i la contraposició entre dues classes de lectura: una d'elevada connotació masculina i una altra d'inscrita en allò que s'anomena la “genealogia femenina”; és a dir, semblen adreçats a lectors molt adeptes: els planians i els marçalians, com si fossin dos mons irreconciliables. La veritat és que beneeixo l'oportunitat que hagin coincidit, perquè eixamplen alguna cosa que té a veure amb la substància mateixa de la vida. Cap d'aquests textos no va ser escrit amb l'explícita voluntat de ser publicat, encara que la qüestió de la privacitat, en relació amb l'escriptura, és tot sovint dubtosa: per què confiar la paraula íntima a una forma de permanència?, per què no deixar que voli amb la lleugeresa d'un pensament? Són aquí, en tot cas, oberts i disponibles davant nostre, i no podem sinó llegir-los amb pudor, com qui ha entrat d'amagat a una habitació que no és la seva i hi ha trobat mitjons bruts per terra, taques de suor als llençols, una màniga penjant d'un calaix que no tanca. El que escriu Pla, tan monòton i telegràfic, a vegades proper a l'haiku (“Dia d'estiu; vent de garbí fortet. Les garberes dels camps”), troba el seu contrapès en la verbositat entretallada de Marçal per “conjurar la puresa brutal del pànic”, la sospita que mentre escriu està “posant per a la mort” com davant un fotògraf. La vida, a la fi, és això: els primers pèsols de la temporada, una trucada de telèfon, aquella tarda al cine, un descens sobtat de la temperatura, l'olor d'userda seca, les proves de l'última biòpsia, una manta elèctrica, el senyal de la pèrdua.


A

23/11/2014

Països Catalans

S'acosta l'hora de lluitar pels canells

En pocs mesos arribarà l'esperadíssim rellotge intel·ligent d'Apple. La resta de fabricants s'afanyen a treure els seus productes abans per mirar de guanyar quota de mercat.

23/11/2014

Atenció a la dieta

Una mala dieta està relacionada amb moltes malalties cardiovasculars. Hem de parar atenció, sobretot, al colesterol de baixa densitat.

23/11/2014

Banyoles, ciutat pessebrista

La capital del Pla de l'Estany serà, des de dijous, la seu de la XV Biennal del Pessebre Català, coincidint amb el 50è aniversari del Concurs de Pessebres de la ciutat.

23/11/2014

Opinió Presència

Recollir (bé) l'orgànica

Els municipis de l'Alt Maresme que quedaven per iniciar la recollida de la fracció orgànica de la brossa domiciliària, obligatòria per llei des del 2010, s'han posat les piles i han començat el procés amb més o menys interès. Es tracta de la zona més turística, que havia pal·liat la mancança fent la recollida dels grans productors, com ara hotels, restaurants o botigues. Convèncer la ciutadania que ha de separar una nova fracció demana temps, esforç i constància que per alguns consistoris quedarà resolt amb una campanya de conscienciació i posant els contenidors nous al carrer. Sense el compromís dels veïns, els resultats poden ser nefastos. I llavors no servirà de res buscar culpables.

16/11/2014
Premi Presència
de Periodisme 2014

Llegiu les bases

Més informació

Última portada

Presència és una capçalera històrica de la premsa en català que des de l'estiu del 2001 és la revista setmanal en català amb més difusió, amb uns 65.000 exemplars de mitjana. La revista arriba cada setmana als més de 370.000 lectors provinents de les publicacions que la distribueixen: El Punt Avui, El 9 Nou, Diari de Balears i Diari d'Andorra.

Presència arriba d'aquesta manera a gairebé tot el territori de parla catalana, des de València fins a Andorra, passant per la Catalunya central i les Illes Balears.

Presència és un suplement 'diferent', que cada setmana presenta als seus lectors, entre altres seccions, un dossier d'un mínim de sis pàgines, on aprofundeix temes d'actualitat des d'una òptica particular. La revista es complementa amb entrevistes amb personatges de relleu, reportatges, seccions fixes com les de llibres, música, art i la xarxa. Escriptors i periodistes de reconegut prestigi col·laboren habitualment a Presència, com ara Eva Vàzquez, Tura Soler, Germà Capdevila, Xavier Cortadellas, Guillem Frontera, Vicenç Pagès, Melcior Comes, Xevi Planas, Jordi Llavina, Andreu Mas, Antoni Dalmases i Carles Ribera.

El director de Presència és el periodista Miquel Riera.