Dossier

Dolors Brampn en un moment de ,'entrevista a casa seva Foto:J. Sabater

“Estat Islàmic, ni és Estat ni és islàmic, es terror” Dolors Bramon

Conversem en el seu estudi de Banyoles durant una hora llarga, sobre el món islàmic, la seva especialitat, però també fem un repàs del que ha estat el procés polític d'aquest país des dels anys de la dictadura a la democràcia. Vist en perspectiva, veu aquella etapa de la transició com un moment en que tots vam ser més potser més eufòric del que tocava.

El resultat és el que esperàvem?
No tinc la seguretat que hàgim a arribat a una democràcia de part de bo, -com diem a Banyoles-. Que hem millorat moltíssim respecta del franquisme, ben cert, però que no hem assolit el que en aquell moment cantàvem tanta victòria també n'estic segura. Estic contenta, però alhora pessimista.
En aquells anys els drets de la dona van ser una de les reivindicacions importants. Què en pensa d'aquesta lluita?
No he esta mai de cap partit, però si he tingut relació amb polítics i dirigents, i quan els veia o els sentia parlar, o quan es reunien per fer una proclama, o un programa sempre es lamentaven que s'havien deixat a les dones, aleshores jo hi afegia, que també s'havien deixat els jueus i els gitanos... Això era un pecat que es va fer, i que encara es fa. Es pensa amb dones, quan s'ha de córrer per fer el programa, sempre és un últim recurs. I no cal dir quan surt la paraula paritat. Jo sóc contrària a les quotes. Si una dona val, i compteu i la poseu a la llista i en cas contrari, no. Això avui encara passa, i per a mi no és un bon signe de democràcia assolida plenament, jo la trobo una democràcia trontollant.
En aquest període, com ha evolucionat l'Islam a casa nostre?
L'Islam era una cosa fora de Catalunya i fora d'Espanya. Ho coneixíem per aquells nois que anaven a fer la mili a l'Àfrica, i que per això se'ls considerava molt desgraciats, després, a poc a poc, va anar arribant immigració islàmica. Jo crec que Catalunya ha anat introduint molt bé a gent de fora (parlo de musulmans). No hi ha hagut problemes pel vel, no hi ha hagut problemes grans amb l'escolarització. Però ens falta un pas, que és admetre que també hi ha musulmans catalans o catalans que són musulmans. No ho hem acabat de pair malgrat que ja hi ha terceres generacions. No vull dir terceres generacions vingudes de fora, sinó que hi ha nois i noies catalanes de pura cepa que s'han fet musulmans i que no entenem que siguin catalans com tu i jo, sinó que només han optat per una altre religió. I això no ho tenim clar.
Aquells primers immigrants procedents de països islàmics vestien com nosaltres, sense túniques, sense mocador al cap, els veiem o ens semblaven més integrats. Què ha canviat ?
Això que en diem la visualització de l'islam va arribar lentament i després en progressió geomètrica. Ara és molt. Les àvies que no havien portat mai mocador, veuen les seves netes que en porten, i a sobre els hi fan sermons diàriament perquè també en portin. També hi ha hagut una conscienciació. Tenen drets, igual que nosaltres o com a mínim les lleis d'aquest país els hi han donat drets, segons els acords del 1992 preparats pel PSOE i aprovats pel PP, que hauria de ser una garantia, però allò que es va firmar no s'està complint. Hi ha una major conscienciació de la seva identitat. També al meu entendre hi ha massa exhibició –parlem de vestits– . Pot ser perfectament musulmà i no cal anar amb xilaba i la barba, però hi ha gent que vol exhibir-ho. Va en augment, ho trobo negatiu però estan en el seu dret.
Per què aquest exhibicionisme?
Són molts, un és el vel, una qüestió que va venir provocada per la llei francesa de 2004. Quan França ho prohibeix, produeix una reacció entre les dones que es pregunten: Per què un Parlament majoritàriament d'homes ens ha de dir com hem d'anar vestides les dones. Es una veritat com un temple, si el Parlament d'aquí ho digués passaria el mateix. A partir d'aquí algues dones musulmanes volen reivindicar aquest seu estatus d'anar vestides com volen.
Està d'acord que es prohibeixi el vel integral a la via púbica?
M'ha costat molt de dir-ho, m'ha costat molt de decidir-ho, però sóc partidària de la prohibició, per raons bàsicament de seguretat ciutadana. Bàsicament perquè jo m'he llegir l'Alcorà de d'alt a baix, i no hi figura enlloc la obligatorietat d'anar vestida com algunes volen. No hi ha raons islàmiques , he d'anar a buscar raons de seguretat ciutadana perquè no en trobo de religioses.
En la integració de la immigració islàmica hem anat enrere?
Jo no he utilitzat mai el verb, ni la paraula integració i tampoc admeto tolerància o altres paraules que es fan servir. Per què mengin pa amb tomàquet no seran més o menys catalans. No entenc perquè s'hi ha de voler veure algun problema, si quan va venir la immigració andalusa o murciana sobretot, no hi va haver cap problema, encara que és veritat que ara hi ha una religió diferent. La majoria de musulmans s'haurien barrejat sense cap problema si no els hi busquéssim les pessigolles.
Què vol dir?
Vull dir que bona part dels musulmans ho són de nom i no de pràctica i això és el que ara s'ha enverinat. Els musulmans exigeixen que els altres seus companys i amics musulmans practiquin i en canvi el món cristià, el nostre és al reves. Per part seva s'està volent accentuar la practica religiosa i per part catalana, la gent passa. Aquí s'estableix una manera de pensar diferent i molts dels musulmans que jo conec passen, però no s'atreveixen a dir-ho públicament, fumen i mengen al carrer durant el Ramadà, però la pressió que hi ha entre ells, perquè no els assenyalin amb el dit, fa que no s'atreveixin a expressar-se lliurament.
Però hi ha un rebuig a aquesta exteriorització de l'Islam i a la mateixa religió i cultura musulmana?
Hi ha un rebuig. i els més greu és que es rebutja tant les coses de l'islam, com el que no ho és, i som tant imbècils que ens sembla que és islam. Tant rebutgen una mesquita que es posa en un lloc que no fa mal a ningú, com aquest grup terrorista que diem Estat Islàmic, que ni es Estat ni és islàmic i que només es terrorisme. Rebutgem per igual les dues coses, i l'Islam és una religió tan seriosa com qualsevol altre, si es que n'hi ha alguna que sigui seriosa. No sabem distingir.
És diuen Estat islàmic?
Posem en el mateix sac el que és islam com deu mana, que n'hi ha, n'hi ha 1.300 milions, i els posem exactament allà mateix que quatre terroristes fills de puta, assassins, que no tenen res a veure amb l'islam, i que fan més mal a l'slam que a nosaltres. Bé d'acord, si ara una filla meva anés a Siria li farien mal, però sobretot fan mal al conjunt de musulmans que són gent tan defectuosa com nosaltres. Això és molt greu. Posar-ho tot en el mateix sac és incultura i ens creiem el rei del mambo.
Terrorisme a banda, no hi ha una radicalització en general de l'islam?
L'Islam radicalitzat, fins hi tot ja deixa de ser islam, s'en va tant de l'islam que no se li pot donar aquest nom, és el que te diners. I l'islam correcte, no en té de diners, amb la qual cosa el radicalitzat pot comprar el que vulgui predicadors, pot patrocinar si cal equips de futbol i va entrant. Mentre que l'islam correcte és el que s'ha de dedicar a resar i a guanyar-se la vida, a treballar per no haver de tornar al seu país d'origen, a fer-se respectar mínimament. Els que tenen diners, tenen els mitjans, poden cridar més, ara s'els nota més i jo em temo que seguiran creixent , però aquests ja no islam, repeteixo, que ja no és islam. Els hi hem de dir que no en són, i els musulmans de veritat, els bons tenen l'obligació i la responsabilitat de dir a aquests que es s'anomenen musulmans, que no actueu com a tals.
Com s'hi fa front?
Els mateixos musulmans són els que ho haurien de denunciar, però no ho fan perquè hi entren factors com la por, el no poder tornar al lloc d'orígens. Perquè aquest pretés grup islàmic, amb la massacres, acaba sembrant el terror. Ells volen això i creen la pànic a tot arreu i per això la gent calla i no diu res, costarà molt de fer-hi front... Això es podria resoldre, però no es mouen els grans, com Obama o altres perquè d'una manera o altra reben subvencions, hi ha la dependència del petroli, del gas, i altres interessos. Està tant embolicat que no hi ha qui ho desfaci. Qui ho ha de fer són els mateixos musulmans.

Dolors Bramon porta més de vint anys ensenyant a la Universitat de Barcelona els seus coneixements sobre l'Islam, i participant en molts debats, conferències i impartint molts cursos, especialment sobre el paper de la dona a l'Islam. Avui és una de les màximes autoritats acadèmiques del país sobre l'Islam i tot un referent, sobretot en un moment tant complicat com l'actual en que s'utilitza el nom de la religió per practicar el terrorisme.

29/03/2015

Dossier

Una portada històrica del 1967.

50 anys, 50 entrevistes

Presència compleix cinquanta anys d'existència el dia 10 d'abril. Per celebrar-ho, aquest diumenge publiquem un número especial de 126 pàgines amb 50 entrevistes a 50 personalitats del món cultural, econòmic i social català. Entre els entrevistats, destaquen les actrius Montserrat Carulla i Teresa Gimpera, i l'actor Juanjo Puigcorbé; empresàries com ara Helena de Felipe, Helena Guardans i Queta Domènech, i personalitats del món de les lletres com Marta Pessarrodona, Joan Margarit, Josep Vallverdú i Isabel Martí. També hi ha entrevistes als pedagogs Joaquim Arenas i Maria Antònia Canals, a les dissenyadores de moda Roser Marcé i Toton Comella, i a representants del món de l'esport com ara Agustí Montal, David Moner, l'expilot Toni Gorgot i la presidenta de la UE Llagostera, Isabel Tarragó. De l'àmbit polític, destaquen les entrevistes a Joan Rigol, Montserrat Tura, Carme-Laura Gil i a l'exeurodiputada Concepció Ferrer, mentre que del món religiós Presència entrevista l'abat de Montserrat Josep Maria Soler i Antoni Matabosch. Altres entrevistes destacades són amb personalitats del món científic com ara l'investigador Bonaventura Clotet i les biòlogues Anna Veiga i Montse Vendrell. També són entrevistats en l'especial de Presència la geògrafa Anna Cabré, l'economista Josep Maria Bricall, l'historiador Josep Fontana, la cineasta Isona Passola, la catedràtica de comunicació Imma Tubella i l'exdirigent d'Unió de Pagesos Pep Riera.

Presència és una capçalera històrica de la premsa en català que va néixer l'any 1965 a Girona, fundada pel periodista, polític i banquer Manuel Bonmatí (Girona 1903-1981). Des del 1967 fins al 1979, la va dirigir el reconegut periodista Narcís-Jordi Aragó, una etapa en què la revista es va caracteritzar per la seva defensa de la llibertat i la cultura catalanes, la qual cosa li va comportar nombroses multes, sancions i tancaments. L'any 1982, quan Presència vivia un moment difícil, l'editora d'El Punt es va quedar amb la capçalera. Des de llavors ha estat la revista dels caps de setmana d'aquest diari. Des del 2009, també de l'Avui i, finalment, des del 2011, d'El Punt Avui, entre altres mitjans. Des que va néixer, ha estat una referència en la defensa de la catalanitat.

29/03/2015
Premi Presència
de Periodisme 2014

Llegiu les bases

Més informació

Última portada

Presència és una capçalera històrica de la premsa en català a punt de complir els cinquanta anys d’existència de la mà d’El Punt Avui i Hermes Comunicacions.

Actualment és la revista dels diumenges d’El Punt Avui i Diari d’Andorra. Un setmanari que defuig la superficialitat que caracteritza els suplements dominicals i s’acosta molt més a una revista d’informació, tractant els temes amb rigor i seriositat i, sempre que és possible, lligats amb l’actualitat.

Presència està composada per diferents blocs. Un de general amb un ampli dossier setmanal on es tracta un tema amb profunditat, sovint amb més de deu pàgines i seccions dedicades a la informació internacional, de societat, política, comunicació, gent, salut, noves tecnologies i la xarxa.

De Presència en destaca també un ampli bloc d’opinió, amb articles de Miquel Riera, Andreu Mas, Joan-Lluís Lluís, Carles Ribera, Tura Soler, Ramon Rovira, Eva Vàzquez i Xevi Planas.

Un tercer bloc és Sortim, sobre festes, tradicions, cultura popular i oci, amb una agenda exhaustiva d’actes d’arreu dels Països Catalans.

La revista es tanca amb “Catalonia Today”, quatre pàgines en anglès amb reportatges , opinió i entreteniments lingüístics en col·laboració amb la revista Catalonia Today i “Petits i grans”, quatre pàgines amb continguts de divulgació, educatius i d’esbarjo per a pares i fills.

El director de Presència és el periodista Miquel Riera.