El socialisme liberal

La freda tarda del 20 de gener de l'any 2009 Barack Obama jurava el càrrec com a 44è president dels Estats Units d'Amèrica. En dirigir-se a la ciutadania afirmà: “El món ha canviat i nosaltres ho hem de fer”. Hi ha en les paraules d'Obama una reflexió que, més enllà de l'opinió pública nord-americana, ha de ser valorada per l'esquerra en el seu sentit més ampli. També a casa nostra.

El món ha canviat i haurem d'adaptar-nos-hi. Haurem de recordar que si els ideals d'igualtat, llibertat i fraternitat han arribat fins als nostres dies, si la perspectiva de justícia social continua essent imprescindible, és, en part, perquè aquells que els han encarnat han fet de l'adaptació a les noves necessitats i circumstàncies una manera de procedir. No per pur oportunisme, sinó per quelcom de molt més intel·ligent i honest: adequar l'acció política als grans valors fundacionals.

En aquests últims anys els canvis s'han accelerat. I s'han estès. L'emergència de països com la Xina, Brasil o l'Índia han modificat l'escenari internacional. Això ha passat mentre la greu crisi econòmica impactava arreu del planeta, i ho feia posant en evidència els riscos que comporta l'absència de regulació democràtica de la ciutadania, mitjançant l'acció política, en els mercats financers. Al mateix temps, la por, el temor a l'altre i les onades de xenofòbia, portaven a acceptar retallades significatives en matèria de drets i llibertats. Cert, hi ha l'11 de setembre de 2001. Però aquest no justifica, de cap de les maneres, Guantánamo.

Els ideals que esmentàvem, els sorgits d'un genuí anhel emancipador, continuen essent coordenades essencials si ens proposem un horitzó de progrés, de llibertat i de desenvolupament social compartit, col·lectiu. El socialisme liberal, en la defensa d'aquest tramat de valors i de quelcom tan concret com el model de benestar social europeu, ha de repensar el món d'avui en dia. Cal que posi fil a l'agulla per cosir els àmbits locals amb les esferes globals. Cal que proposi nous equilibris entre les lògiques econòmiques de creixement, d'una banda, i les reclamacions d'igualtat d'oportunitats o de preservació mediambiental que sorgiran des de baix, de l'altra. Cal que recuperi aquella vella aspiració a comptar amb una ciutadania atenta, vigilant, preocupada per l'esdevenidor col·lectiu. Allò que, sempre, amb un punt d'èmfasi, s'ha caracteritzat com una ciutadania republicana.

No és fàcil. El present apareix farcit d'urgències. De tota mena. Però les presses no ens poden dur a perdre de vista què volem per a nosaltres i per als nostres fills i filles.

Fa uns pocs mesos, immersos en la consternació que provocà el daltabaix financer global, alguns prohoms de la política europea gosaren dir en veu alta allò que resulta imprescindible: la pertinença d'una reformulació de les regles de joc. Una major adequació de les dinàmiques econòmiques a la voluntat democràtica. Avui, amb el fred de l'hivern, estem afrontant la improrrogable reforma de part del nostre sistema assistencial i del benestar. Bé, cal fer-ho; però l'esquerra liberal i socialdemòcrata ha de recordar d'aquell horitzó reformista i aquella aspiració que l'acompanyava: un nou model productiu fonamentat sobre bases més sòlides i menys especulatives; un model en què la formació i la innovació garanteixin l'activació empresarial, la creació de nous llocs de treball, la generació de productes amb un creixent valor afegit.

Hi ha una dada que els adversaris de la socialdemocràcia acostumen a oblidar. La crisi econòmica ha tingut repercussions arreu. Tot Europa se n'ha vist afectada. Ara bé, economies com les dels països nòrdics han resistit millor les sacsejades i ho han fet, a més, amb la defensa de la igualtat d'oportunitats. L'educació és, més enllà de les xarxes de seguretat social desplegades en aquelles societats, bàsica. Invertir de manera potent en una educació al servei de tota la ciutadania, és a dir, fer-ho en talent que, al seu torn, es pugui aplicar a la innovació, a la recerca i a la internacionalització, són prioritats que l'esquerra ha de mantenir i potenciar. Ens hi juguem el futur, que sigui socialment just, econòmicament exitós i políticament lliure.

En altres paraules, no hi ha equilibri i progrés si es prescindeix de l'esfera social, o si se la relega a un segon pla. La igualtat d'oportunitat segueix essent imprescindible per tal que sigui possible la llibertat, real i tangible, de la gent corrent. Les magnituds no ens van a favor. The Economist, al seu número de gener, deixava clar que les distàncies entre grups socials i entre països, entre actors econòmics i regions del planeta, no han deixat de créixer. Però això ens fa més necessaris que mai.

Correm el risc de voler-nos salvar tot sols. La millor manera d'acabar ofegant-se. L'esfera global ha acabat significant una importància creixent del territori i del marc local. Els actius més importants han de ser potenciats com a eines d'especialització i lideratge. L'escenari, però, també ha de ser el de pacte, federalisme, el de la construcció de xarxes transversals, perquè els problemes fa temps que han deixat de ser només particulars, nacionals, estatals o europeus.

Tot i que el vent ens ve de cara no ens podem amagar. És aquest socialisme, liberal i democràtic, reformista i ambiciós, i no pas aquell que solen caricaturitzar els seus adversaris, el que és, n'estem segurs, del tot necessari.